Fandom

Scratchpad

Costos, beneficis i dificultats de la UME

215,672pages on
this wiki
Add New Page
Discuss this page0 Share

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Costos, beneficis i dificultats de l’EMU

Amb la creació d’una unió monetària, diferents països acorden compartir una mateixa moneda i una mateixa política monetària, executada des d’un únic Banc Central. Implica, per tant, la renúncia dels estats-nació a la utilització d’un dels instruments principals utilitzats per les autoritats polítiques per tal d’assegurar i mantenir l’estabilitat económica: el control de la quantitat de diner disponible.

Amb la creació de la UME, per tant, els països europeus deixen de poder decidir independentment la seva política monetària, la qual cosa s’ha interpretat durant molt temps com un dels grans contres d’aquest tipus de projectes.

Tanmateix, des de ja fa anys, diversos autors han plantejat una sèrie d’interrogants que subratllen el context en el que es produeix aquesta renúncia a una política monetària pròpia, i han relativitzat el pessimisme inicial d’economistes com Mundell. Per una banda, s’ha posat sobre la taula la qüestió de l’eficàcia real de les polítiques monetàries independents (xxx, xxxx); per l’altra, s’ha plantejat que la creació de mercats comuns genera beneficis adicionals que poden arribar a “compensar” els costos en termes d’autonomia dels governs nacionals.

L’eficàcia de la política monetària nacional davant les crisis

El debat a l’entorn de la pertinença o no d’utilitzar la política monetària per a fer front als shocks assimètrics ve de lluny i enfronta dues de les escoles més prominents del pensament econòmic: keynesians i monetaristes. Breument, per als keynesians la política monetaria i les taxes d’intercanvi son instruments útils i imprescindibles per a l’absorció de les crisis degut a la rigidesa de l’economia; per als monetaristes, en canvi, les polítiques monetàries nacionals no son eficaces i poden, de fet, arribar a empitjorar la situació econòmica d’un país.

(exemples?)

Els beneficis de la integració econòmica

El benefici més evident i indiscutit de la creació d’una unió monetària es la reducció dels costos de transacció conseqüència de l’eliminació de la pluralitat de monedes. Tanmateix, podem llistar una sèrie de beneficis addicionals que se li han atribuït a la decisió de crear àrees monetàries comunes. Nosaltres hem optat per recollir-los a l’entorn de quatre punts:

- institucionalització de la cooperació monetària: la coordinació de les polítiques monetàries deixa de dependre de pactes a curt termini subjectes als canvis polítics per formar part de l’agenda a llarg termini dels països implicats. Les autoritats fiscals, monetàries i polítiques a nivell nacional i regional intercanvien informació, bones pràctiques, normes i objectius. Això proporciona una millor protecció davant dels shocks simètrics.

- millor integració econòmica: estudis realitzats recentment demostren que formar part d’una unió monetària augmenta immediata i automàticament els fluxes comercials entre països, millorant així la integració econòmica i reduint la probabilitat de shocks asimètrics entre països. A més a més, l’eliminació de les barreres al comerç entre països facilita els mecanismes per prestar diner, la qual cosa articula una política monetària semi-unitària, ja que vincula mútuament els interessos de tots els països.

- expansió del comerç i la competència: l’eliminació de la incertesa vinculada a les taxes d’intercanvi (i, no cal dir-ho, dels costs) i l’ampliació del mercat afavoreix el comerç i el creixement endògen i facilita les economies d’escala. Teòricament, i segons alguns autors, aquesta nova competència hauria de portar a una reducció dels preus i una millora del nivell de vida dels residents de la unió monetària. Per a d’altres, però, si no es garanteixen uns mínims en relació a les condicions de treball, el resultat de la integració pot ser una espiral de precarització. En qualsevol cas, l’expansió del comerç es calcula en el 10-15% després de la integració dels mercats.

- la credibilitat i estabilitat: el fet de que una mateixa moneda sigui utilitzada en una gran zona monetària la fa més estable davant l’especulació dels mercats financers, i més creïble davant els ulls dels exportadors, que en base a l’estabilitat que li atribueixen a una política monetària de gran potència comercial s’atreveixen a generar expectatives que, de retruc, tenen un efecte positiu sobre el creixement. Addicionalment, el fet de no haver de témer fluctuacions inesperades de la moneda genera una major eficiència.

• less uncertainty from moral hazard, adverse selection due to overly high or low interest rates

Els costos i dificultats de la integració econòmica

Sovint s’ha optat per parlar de les unions monetàries en termes de costos i beneficis, o de pros i contres. Nosaltres hem optat per integrar una tercera categoria dins dels costos, la de “dificultats”, on integrem tots aquells condicionants inevitables que formen part de la organització dels estats-nació i que fan que la creació de les àrees econòmicament integrades no es produeixi sobre el buit, sinó sobre estructures institucionals, polítiques, econòmiques i legals preexistents.

Dificultats

- les diferències institucionals: si en general crear una unió econòmica es complicat, encara ho es més quan els estats que volen coordinar les seves monedes son quinze (inicialment), tenen resultats econòmics molt diferents i parlen idiomes diferents. Les diferències idiomàtiques, per començar, suposen una important barrera a la mobilitat de la mà d’obra (xxxxxxxxxxxxx), i poden portar a l’aparició de diferències regionals molt acusades. Per altra banda, els sistemes de negociació col.lectiva i els sindicats també son molt diferents. Els més optimistes opinen que aquestes diferències institucionals no desapareixeran amb la unió monetària, però que poden suavitzar-se amb el temps.

- diferències en els sistemes legals i fiscals: els mercats hipotecaris, el finançament de les empreses, els mercats de capitals i els sistemes impositius, per posar alguns exemples, segueixen essent responsabilitat nacional sota l’UME, la qual cosa genera dificultats i incertesa. Algun país, per exemple, pot optar per donar beneficis fiscals a les seves empreses per tal de competir amb les empreses dels països veïns. A més a més, en seguir essent una afer nacional, les polítiques impositives no poden utilitzar-se com a mecanisme per a ajudar a països en crisi. Sota l’UME, aquestes estructures poden anar convergint, però potser no al ritme que seria desitjable.

- diferents preferències en relació a la inflació: relacionat amb el punt anterior, diferents governs de diferents països poden tenir opinions divergents sobre com tractar la inflació, i el fet d’haver de sotmetre’s a una política monetària única pot no ser del gust de tothom a tothora.

- rigidesa salarial: les dades indiquen que a Europa els salaris son rígids a la baixa, mentre que l’UME exigeix flexibilitat per tal de poder equilibrar la diversitat d’interessos i dinàmiques que integren una unió econòmica.

Costos

- pèrdua de la política monetària independent: com comentàvem a l’inici, aquest es el cost més evident de la creació d’una unió monetària.

- pèrdua de sobirania nacional: la formació d’una unió monetària l’acorda cada país en un moment concret i amb un govern concret, malgrat que és un acord que va més enllà de legislatures i colors polítics. Molts autors, per tant, subratllen la pèrdua de sobirania que implica el no poder incidir directament sobre una àrea important de la política d’un país.

- pèrdua d’independència en la decisió de la política fiscal: malgrat que l’UME es una unió monetària, a través del Pacte d’Estabilitat els països signants es comprometen a no dur a terme una política fiscal expansionista, ja que el dèficit no pot superar el 3% del PIB.

- diferències en les taxes de creixement: tots els països de la UE tenen cicles econòmics diferents, i alguns experts temen que la integració a la unió monetària pot provocar una desacceleració econòmica dels països amb més altres taxes de creixement. Malgrat que altres autors neguen que existeixi evidència empírica per a justificar aquesta por, la creació dels fons de cohesió es deu precisament a aquesta convicció. Altres països, com la Gran Bretanya, temen que l’UME unificarà tots els països en el mínim comú denominador, obligant-los a carregar amb els problemes d’economies menys pròsperes.

Conclusió

Davant d’aquestes dades, no es d’estranyar que l’UME fos un part difícil. Els costos i beneficis no són clars ni fàcils de quantificar, i en molts casos és impossible valorar-los en abstracte i cal un anàlisi país per país. El que emergeix com a evidència, però, es que la justificació de l’UME no es en cap cas exclusivament econòmica, sinó que conté un alt grau de projecte polític –tal com assenyalen molts autors, la tesi majoritària dels integrants de la Comissió Europea, segons la qual els shocks de demanda asimètrica son menys probables sota una unió monetària degut a l’estructura comercial es una opinió força discutida, i alguns economistes gosen fins i tot predir un augment dels shocks asimètrics sota l’UME (degut a que la integració comercial pot portar a una major concentració de les activitats regionals).

El que pocs discuteixen –malgrat ser un tema difícil- es que la suposada disminució dels shocks asimètrics no esborra el fet que mentre l’UME la conformin estats-nació amb diferents pressupostos, sistemes de negociació col.lectiva i sistemes legals, els shocks asimètrics segueixen essent una possibilitat que només pot ser adreçada a través d’una veritable integració política.

Evidentment, caldrà esperar i veure com se’n surt l’UME davant dels shocks del futur, i com funcionen els mecanismes d’ajustament que els economistes plantegen que poden compensar la desaparició d’una política monetària pròpia: seran prou flexibles els preus i els salaris? Estarà disposada la mà d’obra a anar allà on hi hagi feina? N’hi haurà prou amb la política fiscal per controlar l’economia?

Also on Fandom

Random wikia