Fandom

Scratchpad

Farga

215,809pages on
this wiki
Add New Page
Discuss this page0 Share

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Welcome to the Farga mini wiki at Scratchpad!

You can use the box below to create new pages for this mini-wiki. Make sure you type [[Category:Farga]] on the page before you save it to make it part of the Farga wiki (preload can be enabled to automate this task, by clicking this link and saving that page. Afterwards, you may need to purge this page, if you still see this message).


“Línies roges” de l’esquerra alternativa

Manifest del Fòrum Anticapitalista de Reflexió i Generació d’Alternatives (FARGA)


El sistema capitalista, en la seva expressió neolliberal contemporània, es el motor de una societat enormement injusta i desigual, que per mantenir-se efectua una enorme pressió sobre tots els àmbits de la societat, per reduir qualsevol oposició. El principi de que tot es compra i que l’objectiu de qualsevol relació social es la rendibilitat monetària, impregna tota la societat, inclosa l’esfera política. Per mantenir aquesta hegemonia busquen trencar i desorientar tota resistència per medi de tot tipus de mecanismes: des de la violència més brutal, fins a les formes de coaptació, suborn, i descomposició cultural de tot discurs i organització alternativa.

Una manera de destruir l’esquerra ha estat desmobilitzant la seves propostes sobre els problemes concrets, de manera que no nomes imposen els seus principis perquè son més forts, sinó per que no hi han d’altres. Aquest reduccionisme ha portar al desengany de amplis sectors de la població sobre els afers públics, doncs sobre allò que mes els hi afecta, se’ls hi diu (també des de l’esquerra) que no hi ha alternativa.

En els últims 20 o 25 anys les avantatges que la mobilització social havia consolidat en forma del que es coneixia com “Estat del Benestar” i amb ell els principis i criteris que l’orientaven, han retrocedit de manera flagrant. I en la mesura que una part important d’aquest principis eren el fonament de l’esquerra política, aquesta ha cedit terreny, ha deixat perdre moltes conquestes en l’àmbit polític i social i ha entrat en una profunda crisi. En molts espais la diferencia entre esquerra i dreta, es avui sobre qüestions secundaries, retòriques o de arrel històrica, però en la practica quotidiana sobre els problemes mes greus s’estableix un consens, que bàsicament consisteix en que les classes populars acceptin les politiques de la dreta neolliberal com a les úniques possibles.

Per conquerir l’hegemonia per a uns valors que superin les injustícies del present, el primer pas es precisament articular un discurs superador del present, que sigui coherent i efectivament alternatiu. Es per aquesta raó que creiem necessari articular una sèrie de principis que ajudin a delimitar que es el que autodefineix un espai superador del sistema present, un espai que volem denominar esquerra social, aquella que s’emmarca en les tradicions populars emancipadores, que arrela en les esperances del sector socials mes dinàmics i compromesos i que no es susceptible de ser emmanillada per cessions conjunturals en el espai polític institucional.

En aquest sentit creiem de utilitat demarcar quins principis resulten identitaris de l’esquerra, que es allò que avui delimita l’adscripció a una posició d’esquerra, es el que denominem línies roges que no es poden traspassar sense deixar de puguer-se seguir reclamant estar en la tradició de l’emancipació social; es tracte de línies que demarquen qui persegueix transformar la societat o qui (reclami la tradició o identitat que vulgui) objectivament s’ha convertit en una part, en una peça del sistema avui hegemònic.

Entenem que com a mínim aquestes línies roges comprenen els següents principis:

1. Prioritzar els interessos públics als privats. Front als reptes que planteja la vida social, la única opció radicalment democràtica es el respecte a la voluntat de la majoria en tots els àmbits de la vida social, inclòs i de manera molt especial el àmbit econòmic.

2. Entendre que la finalitat de la vida en societat es maximitzar el benestar de la població i que aquest no es només reduible a variables monetàries.

3. Sostenir conseqüentment que totes les persones neixen lliures i iguals, amb els mateixos drets i deures. No hi ha cap persona ni institució al marge de la llei.

4. Treballar per augmentar la participació efectiva del conjunt dels ciutadans en els afers públics, prioritzant la participació real sobre la formal i emprant tots els mecanismes al abast en el segle XXI.

5. Respectar escrupolosament el principi de una persona un vot en totes les instancies de representació política (des de la vila o barri fins a les nacions unides) i social, inclòs el àmbit de l’economia.

Tot i ser molt entenedors i clars, el enunciar només aquets principis pot ser excessivament genèric. L’esquerra social també es defineix per aplicar-los de manera mes concreta, per tant es possible i convenient delimitar amb major precisió les “línies roges” en alguns temes, particularment sensibles en el present i en la vida quotidiana de les persones.

Un primer àmbit d’aquestes línies concretes seria aquells continguts que apunten a la protecció i ampliació de les conquestes socials del passat en la perspectiva de la construcció de un Estat Social, de una organització de la societat al servei de les amplies majories, enunciem algunes sense ser exhaustius:

a) La sanitat ha de tenir com objectiu augmentar la esperança i la qualitat de vida, en funció dels recursos que el conjunt de la població vulgui destinar-hi. La sanitat no pot tenir com objectiu la recerca del benefici. Les estructures sanitàries tenen que rendir comptes a les institucions públiques i no a les privades. Les dades sanitàries (epidèmies, despeses, resultats sanitaris, causes de mortalitat, etc.) han de ser publiques i transparents. Els recursos biològics aportats per la població (òrgans, sang, etc.) no poden ser objecte de tràfic comercial, ni privatitzats amb finalitats de lucre. La producció i consum de medicaments ha de ajustar-se a controls de qualitat i costos. El coneixement científic produït amb medis públics (inclosa la experimentació amb pacients a la sanitat publica) no pot ser privatitzat. Els poders públics, en representació dels interessos de la majoria poden expropiar les patents si aquestes amenacen el benestar de la ciutadania.

b) La finalitat de la educació es formar desenvolupar les persones. La educació es un dret a la superació personal i col•lectiva, que te de exercir-se conforme als deures de cada ciutadà per aprofitar els recursos que la societat destina a la seva formació. Per tan te d’estimular l’esforç i la creativitat. Una educació mes progressista, passa pel respecte als mestres i a la convivència i a una promoció en funció del treball d’estudi i no dels ingressos disponible. L’escola no pot ser un pàrking que permeti que els pares siguin explotats en el treball i estimuli el manteniment en la ignorància dels estudiants per medi de la liquidació a l’escola publica dels exàmens i les recuperacions dels temes no assolits pels estudiants. La finalitat de l’escola es la formació el més integral possible dels individus i no el benefici de les empreses, per tant es la societat qui te de controlar-la i no les entitats privades. Com a mínim això implica pronunciar-se per: • Xarxa única, pública i gratuïta. • Escola laica, coeducadora, emancipadora, intercultural i de qualitat per a tothom • No al “dret” dels pares i mares a elegir centre educatiu. Respecte a les preferències i a la proximitat. • L’alumnat de tots els centres educatius d’una zona han de ser representatius de la diversitat de la població de la zona. • Discriminació positiva per aquells centres amb alumnes amb especials dificultats: personals, culturals o socio-econòmiques. Més recursos materials i humans per aquests centres. • Cap classe de religió dins dels centres educatius. • Formació adequada per al professorat. Cos únic d’ensenyants (de 3 a 18 anys). Prestigi social de la professió d’ensenyant. • Beques o gratuïtat pels serveis: Menjadors, transports, material, llibres i extraescolars fora de l’horari d’escolarització.

c) Les pensions son producte del treball i el estalvi del ciutadans. L’esquerra ha de partir de una filosofia que entén les pensions en el marc del dret a una renda bàsica redistributiva i no només com una forma financera d’acumulació i despesa: Tot i això aquests fons del estalvi ciutadà no poden en cap cas ser gestionats per entitats privades. Les pensions han de estar garantides i gestionades per els poders públics, els seus rendiments han de retornar en el seu cas al erari públic i no a interessos privats. La gestió de aquest fons de ser transparent i oberta a la participació de tots els pensionistes en la mesura que tècnicament sigui possible.

d) Els serveis públics (a més dels esmentats tota la resta des de la funerària als transports), han de ser de qualitat i al servei de les persones i no de les empreses. Cal denunciar com el neolliberalisme ha tergiversat el sentit de servei públic buscant prioritàriament la rendabilitat econòmica com a primer objectiu. Ha d’haver-hi un control social de la seva gestió i costos. Han de ser accessibles al conjunt de la població. Tot servei que per la seva naturalesa tendeixi a ser un monopoli, ha de esdevenir públic, ja sigui al àmbit Europeu o municipal

e) El dret a la vivenda, urbanisme sostenible i digne, accés a serveis basics (aigua, electricitat, telecomunicacions) i xarxa de transport sostenible. Dret a minimitzar els desplaçaments a la feina, escola i nuclis urbans de relació.

f) El dret al treball es part dels drets democràtics i socials bàsics. Això implica el dret al control social del capital, en tant que treball acumulat històricament i per tant el control de les deslocalitzacions i la circulació d’aquest capital. I s’estén a més a: el control del procés de treball, la regulació de les formes de contractació combatin la precarietat i la deslocalització; el control de les condicions de treball i el control democràtic de la gestió de les empreses.

Un segon àmbit d’aquestes línies concretes seria aquelles línies que tracten de resoldre nous reptes derivats del desenvolupament actual de la globalització capitalista. Es tracta de trobar nous punts de referència que davant de problemes nous o de vells problemes formulats de forma nova. També enunciem algunes sense ser exhaustius:

g) La pau es un valor suprem de la humanitat. Les armes no poden ser un negoci que es fa sobre la base de la mort i la destrucció de capacitat productiva. La guerra no pot ser ni preparada, ni declarada d’esquenes a la societat. La defensa te de garantir la seguretat dels ciutadans i en primer lloc el seu dret a la vida. Tota cultura que estimuli l’agressió i la violència ha se ser desplaçada de la vida social. En aquest sentit cal oposar-se a tot tipus de imperialisme alhora que es te de recolzar la construcció de acords i institucions internacionals democràtiques i transparents que previnguin la guerra impulsant el desenvolupament i la cooperació, en oposició a les relacions internacionals basades en l’explotació i el robatori de recursos.

h) Donar suport a totes les lluites contra l’imperialisme, el neocolonialisme, les dictadures i els estralls del capitalisme, especialment les provocades per les empreses multinacionals espanyoles, i demana l’anul•lació del deute extern, com a part del seu combat global contra el sistema capitalista, entre altres motius, perquè ningú no hagi d’emigrar contra la seva voluntat, però en cap cas com a mesures per a reduir o impedir la immigració.

i) Defendre el dret a l’autodeterminació, defensant el dret a la sobirania de tot poble emmarcat en la multiculturalitat i el respecte mutu, la igualtat dels ciutadans, dins de la tradició que considera d’internacionalisme pedra angular de la seva identitat. L’esquerra social ha de ser defensora de la igualtat de les cultures i ètnies, oposant-se activament a tota manifestació de superioritat, opressió i competència entre cultures, frenat tot tipus de racisme i revantxis-me entre cultures i ètnies. Aquest exercici es te de donar en plena llibertat i absència de violència sobre cap grup de ciutadans i des de l’esquerra hem de cercar de proposar les formes institucionals que des de la tradició federal permetin la lliure convivència lliure i fraternal, de tots els ciutadans basada en el respecte a totes les cultures i nacionalitats

j) Una Europa articulada sobre la sobirania dels ciutadans i ciutadanes, sobre la igualtat especialment en els drets civils i econòmics (de la prestació de serveis a l’esfera fiscal) i sobre la màxima descentralització federal. Una Europa pacifica que revisi profundament el seu passat imperialista i es posi al servei de la solidaritat i la sostenibilitat mundial.

k) L’emigració es un instrument del capitalisme per facilitar la globalització de la seva explotació. Fen impossible la vida de las persones en països que destrueix amb la seva cobdícia i violència, genera moviments de població per erosionar les conquestes socials en àrees on els treballadors i treballadores han assolit mes drets. El sistema pretén enfrontar a les classes populars entre si i estimula politiques que generen racisme i degraden les conquestes socials. Front aquesta dinàmica cal canviar la carga de la responsabilitat des de els emigrants, vers aquells que es beneficien del seu treball freqüentment al marge de la llei. Es tracta de considerar a aquells que ja son aquí com a treballadors, membres de la mateixa classe amb els mateixos drets i deures i pressionar sobre els empresaris que els empren, per a que tinguin que assumir les mateixes cargues socials. Front a una relació fraudulenta de treball no es te d’expulsar al emigrant sinó fer-li pagar al empresari el seu frau i el cost de la inserció. A més de defendre aquesta igualtat (contra de la llei i de la política de repressió, de control, d’expatriacions, de contractes en origen, de regularitzacions improvisades), es necessari treballar en la cooperació internacional, a tots nivells inclosa la lluita contra les empreses multinacionals que destrueixen el seus països de origen (com Repsol, BSH, Telefònica, etc.). Les migracions són un fenomen de llarga data exacerbat per la globalització capitalista, amb la majoria dels desplaçaments tenint lloc dins d’un mateix país, sobre tot des del camp a la ciutat, o entre diferents països pobres. La immigració cap a l’Estat espanyol va començar molt més tard que a països europeus com ara França, Gran Bretanya o Alemanya, però s’ha desenvolupat a un ritme tan elevat que el percentatge de persones estrangeres ja ha atès, o superat, el d’aquests. A Catalunya, en poquíssims anys, hem passat del “som sis milions” a ser-ne set gràcies a la immigració. Evidentment alguns empresaris treuen bon profit de la sobre-explotació directa d’aquestes persones, mentre que sectors de la patronal esperen que això soscavi els salaris i les condicions del conjunt dels treballadors i treballadors i creï divisions dins la classe obrera.

Malgrat totes les dificultats, una esquerra que mereix tal nom ha d’actuar d’acord a uns principis bàsics, per impopulars que puguin resultar en un moment donat. En primer lloc, ha de defensar el dret a la lliure circulació i establiment de les persones (i, alhora, el control ferm de la circulació de capitals). Cal demanar no solament la derogació de l’actual Llei d’Estrangeria, sinó oposar-se a qualsevol llei d’aquest tipus, que és inherentment discriminatòria per aplicar-se només a un segment determinat de la població. Cal reivindicar la regularització sense condicions de totes les persones immigrants presents a l’Estat espanyol, l’equiparació dels seus drets a tots els efectes (incloent-hi el dret de vot a totes les eleccions) amb els de les persones de nacionalitat espanyola, deslligant la ciutadania de la nacionalitat. Cal oposar-se a qualsevol mena de discriminació, assetjament o repressió. I cal explicar i defensar totes aquestes coses amb la màxima pedagogia i paciència, intentant involucrar immigrants i autòctons en les mateixes lluites pels seus interessos comuns. Entenem que això avui suposa entrar a debatre uns nous principis d’actuació basats en:

• Reconeixement del dret de totes les persones a circular lliurement, viure i treballar en el poble, ciutat o país que desitgi. Entrada legal per a tothom. Targeta de residència i dret a un treball legal • Drets socials: salut i educació. • Dret a votar a partir d’un temps de viure i treballar en un país. • Drets i deures iguals per a tots els ciutadans que visquin en un país. • Respecte a la diversitat cultural en el marc dels drets i deures democràtics de la societat d’acollida. • Afavorir la retornada als països d’origen per aquelles persones que així ho desitgin, que no aconsegueixin un treball o que no s’integrin bé, i fins i tot subvencionar el seu retorn, per ajudar a la creació de llocs de treball en el seu país d'origen, o treballar als serveis essencials (educació, sanitat, investigació, sectors estratègics, gestió dels afers públics, etc,)

l) L’esquerra social te que assumir i defendre els seus valors identitaris, no es veritat que no hi ha ideologia, quan el sistema la destil•la nit i dia de manera subtil pels seus medis de comunicació i a traves de l’explotació quotidiana a les empreses i el consum. Cal per tant promoure la necessària regeneració dels valors històrics de l’esquerra com a model civil (pluralisme ideològic, religiós, igualtat, laïcitat, diversitat, igualtat de gènere, d’inclinació sexual, etc.) i de la república com a sistema polític.

m) El desenvolupament sostenible ha de substituir l’obsessió per un impossible creixement indefinit. La defensa de les persones, també passa per la defensa d’un model ecològic, d’un tractament respectuós del territori i del dret al territori. Però la proposta “verda” sense proposta “roja” es trampa, per que les causes de l’explosió productiva es la recerca del benefici privat dels grans monopolis per sobre del interessos de les persones. La gestió de la natura no es pot fer en base al càlcul econòmic del benefici privat i a curt termini, sinó dels costos globals i a llarg termini que impliquen a les generacions futures que nomes poden representar-se i defendré a través de les institucions públiques democràtiques.

n) El dret a una alimentació digna, en primer lloc suficient però també adequada. Cal retornar a l’esfera pública els problemes de la seguretat alimentària a nivell mundial i de la sobirania alimentària. El debat sobre els biocombustibles, els transgènics, etc. Es te de treure de les empreses i portar-lo als parlaments. El model alimentari ha de estarà al servei de les persones i no del benefici de un reduïdíssim nucli empresarial. Les institucions publiques son les que tenen que vetllar a mes per assegurar que el model alimentari es de qualitat i que la població no es manipulada per les grans empreses que a la recerca dels seus beneficis produeixen enverinaments, càncer, bulímia, obesitat,. etc.

o) Un nou model polític basat en la igualtat, de democràcia radical. En que situa en el centre el estímul de la participació i la democràcia. Es tracta de investigar en els mecanismes que facilitant aquesta participació amb una distribució racional de les decisions als diversos nivells, la recerca de mesures de control i garantia i el us de tots els mecanismes tècnics al abast. Es te repensar la democràcia, no com un mecanisme de legitimació del poder, sinó com un mecanisme de descentralització i corresponsabilitzacio en el seu exercici. El projecte de nou funcionament de la nova societat es te començar per aplicar-se en el si dels moviments, sindicats i partits que la propugnin.

p) Una societat que assegura els drets civils individuals de les persones en el marc de la igualtat. Una societat que basa la seguretat en la prevenció i la tolerància, i en que la justícia se aplica en funció de un marc legal que no discrimini (ni formal, ni pràcticament) la igualtat de les persones davant de la justícia. Una justícia controlada socialment, que persegueixi la rehabilitació sempre que sigui possible i que aïllí a l’antisocial no amb voluntat de venjança, sinó de protecció de la comunitat.

q) Una societat amb una igualtat efectiva de gènere que desplegui les mesures transitòries necessàries per a superar qualsevol dèficit heretat del passat en aquest sentit. Una societat que respecte la llibertat i orientació sexual de les persones, amb l’únic límit del respecte de la llibertat sexual de les altres persones

r) Una societat que promogui els valors comunitaris en la gestió dels seus afers, en la defensa de la gestió col•lectiva i participativa de la manera més directa possible sempre que sigui possible. Es tracta de promoure el valor de la subsidiarietat, de manera que tot el que pugui ser gestionat a nivell comunitari (educació, sanitat, convivència..) no ho sigui a nivell municipal, regional o estatal. Sense merma del que ha de ser competència publica als nivells institucionals més alts (fiscalitat, drets democràtics, etc.) l’esquerra te de promoure les formes de gestió cooperatives i de participació directe dels ciutadans en els afers públics, com escola de societat inclusiva, fraternal i socialitzada.

s) Una societat que promou el accés universal a la cultura, entenen aquesta no com una forma de recerca del benefici privat, sinó d’enriquiment espiritual de les persones. Per tan que busca universalitzar el seu accés, impedeix la seva privatització, promou la seva difusió i la creativitat de tots els ciutadans, promovent les televisions locals, la literatura i la edició, les arts escèniques, el accés universal a Internet, l’alfabetització, al software lliure, a la desaparició de les patents, a la universalització de les biblioteques (tan en la transformació dels fondos documentals en formats universalment accessibles, com el desenvolupament de fondos de llibres, pel•lícules, musica, exposicions, etc.). Per això cal explotar les noves tècniques disponibles que abarateixen enormement el cost de la reproducció i la difusió.

En la definició de cada una de aquestes línies ens proposem treballar per intentar fer referència a propostes concretes dins d’aquest marc que es basin en les presentades en el seu cas per l’esquerra europea i els moviments socials alternatius.

Also on Fandom

Random wikia