Fandom

Scratchpad

Llifex:Temari:9 Tectónica

216,178pages on
this wiki
Add New Page
Discuss this page0 Share

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

1.DERIVA CONTINENTAL

1.1 Introducció

1.1.1

L'idea que els continents estigueren units en l'antigor, formant un únic supercontinent, és molt antiga:

--Ja al 1600, Giordano Bruno defensà la idea que les terres i els mars han canviat diversos cops al llarg de la història.

--1620: Sir Francis Bacon: en la seva obra "Novarum Organum", comentava les semblances entre les costes d'Àfrica i Sud-Amèrica

--1858: Antonio Snider-Pelligrini: féu les primeres comparacions de caràcter geològic, estudiant la fauna fòssil d'Europa i Nord-Amèrica

--1915: Alfred Wegener: per explicar l'origen dels continents i oceans, proposà la idea de la deriva continental, en la seva obra "'origen dels continents i oceans"

Segons la seva teoria, a l'inici dels temps geològics, les terres emergides formaven un sol continent dit Pangea, envoltat d'un únic oceà dit Pantalassa.

El continent es fragmentaria posteriorment, en diferents blocs que es van anar separant paulatinament, fins arribar a la posició actual. Aquesta separació dels blocs continentals rep el nom de deriva continental.

Les idees de Wegener no van ser acceptades en aquells llavors: el fet que alguna cosa estàtica com el propi planeta pogués sofrir evolució no era una idea acceptada fàcilment; d'altra banda, les causes d'aquesta deriva no quedaven massa clares.

--1963: Vine i Matthews proposaren que el fons oceànic es desplaçava a ambdós costats de les dorsals oceàniques, per la contínua injecció de materials magmàtics de l'Astenosfera al rift de les pròpies dorsals.

Si això passava, s'hauria d'observar una sèrie de franges de roques amb magnetització inversa i normal, alternant, a banda i banda de les dorsals (veure explicació més endavant). Això es confirmà, i fou una de les peces fonamentals que suposaren la recopilació de proves que demostressin l'evolució del planeta en el sentit que postulà Wegener

1.1.2.

La deriva continental (a grans trets) al llarg del temps:

--Fa 200 MA (milions d'anys), els continents estaven agrupats, formant Pangea, i envoltats per l'oceà anomenat Pantalassa. El Mar de Tettys, que amb el temps passaria a ser l'actual Mediterrani) era llavors una gran badia que separava l'Àfrica d'Euràsia.

--Fa uns 180 MA, començà la divisió de Pangea en dos supercontinents: el Nord, Lauràsia, i el Sud Gondwana La India començà a separar-se primerencament de Gondwana

--Amb posterioritat,Amèrica del Sud i l'Àfrica se separaren, així com Amèrica del Nord i Euràsia Amèrica del Nord i del Sud, s'uniren

1.2. Proves de la deriva continental

La constatació de la deriva o migració de les plaques litosfèriques està fonamentada sobre diverses proves:

--Topogràfiques:ls continents s'acoplen entre si de manera casi perfecta, si es pren com a marges els taluds continentals enlloc de la línea de la costa.

--Geològiques: les formacions geològiques d'un costat i altre de l'Oceà Atlàntic coincideixen perfectament si unim els continents; les coincidències són tant pel que fa als tipus de roques com pel que fa a les cadenes montanyoses antigues

--Paleoclimàtiques: l'estudi dels sediments antics (250-300MA) demostra l'existència de zones tropicals i deserts càlids a les actuals zones polars nord i sud, i restes de glaciacions a l'actual situació de les zones tropicals.

Les evidències actuals apunten cap a que les zones climàtiques han romàs constants i els continents han canviat de situació (i no que les zones climàtiques hagin variat i que els continents no hagin canviat de situació)

--Paleontològiques: l'evolució d'alguns grups zoològics només hauria estat possible si els continents haguessin estat units (cas dels mamífers)

Exp: sèrie evolutiva del caball, natural d'Àsia, que només es pot completar amb els fòssils d'Amèrica del Nord. La separació dels continents produí l'establiment de nínxols ecològics, en els que les diferents espècies evolucionaren, donant lloc als ordres i grups d'animals típics de cada continent.

--Paleomagnetisme i expansió del fons oceànic:

(incís aclaridor: El camp magnètic terrestre ha tingut inversions de la seva polaritat en diferents èpoques de la història terrestre.

Algunes roques que contenen partícules de ferro tenen la propietat d’imantar-se i orientar-se en direcció paral·lela al camp magnètic terrestre. La magnetització de les roques es produeix durant sa formació, de forma que en la roca queda registrada la direcció i la polaritat del camp magnètic terrestre que existia en aquell moment.

Així, troben roques amb magnetització normal (igual a la polaritat del camp magnètic actual) i roques amb magnetització inversa (invers al anterior)

A ambdós costats de les dorsals oceàniques trobarem doncs, franges de roques amb magnetització inversa i normal, alternant. Aquestes franges són idèntiques a ambdós costats de la dorsal.)

Fet aquest incís...

L’estudi del paleomagnetisme de les roques del fons oceànic i la inversió del camp magnètic ha confirmat que les dorsals són zones on es crea litosfera oceànica, la qual creix a ambdós costats de les dorsals, cosa que provoca la separació dels continents.

--Proves obtingudes mitjançant la tecnologia espacial: investigacions realitzades amb satèl·lits han confirmat el moviment de les plaques litosfèriques.

1.3. Causes i conseqüències de la deriva

Les causes de la deriva continental són les que han provocat, prèviament, l’expansió del fons oceànic: degut a les corrents de convecció de l’astenosfera es produeix un fluxe de materials del mantell cap a l’escorça. D’aquesta manera es genera nova litosfera oceànica, cosa que produeix l’expansió del fons oceànic als costats de les dorsals oceàniques

Les conseqüències de la deriva continental vénen donades pel cicle de Wilson (duració estimada de 500 MA)

--El trencament d’un super-continent és a causa d’esforços extensionals, juntament amb un moviment de material astenosfèric; es forma un rift continental, en el que la litosfera s’estira i s’aprima (exp: Àfrica oriental). Si aquest procés d’aprimament prospera, la litosfera s’acaba trencant, amb la conseqüent separació dels blocs continentals i l’aparició de nova escorça oceànica: formació d’un nou oceà (exps d’oceans incipients: Golf de Califòrnia, Mar Roig). Tot i la existència de litosfera oceànica, encara no hi ha verdaderes dorsals oceàniques. S’accepta que aquest procés és el que ha passat en la formació de l’oceà Atlàntic

--La dorsal és el límit de dues plaques que se separen, i a cada banda de la dorsal, la part oceànica i la continental, pertanyen a la mateixa placa El contacte entre la litosfera continental i la oceànica a cada banda de la dorsal no porta associada activitat tectònica notable: aquest marge continental s’anomena “marge continental passiu”

--Quan un continent que limita a l’oceà queda bloquejat (el volum de l’esfera terrestre és limitat), al continuar expandint-se la litosfera oceànica, i degut a la seva major densitat, aquesta comença a lliscar per sota del continent (aparició d’una falla i subducció) La fricció de la placa oceànica subduïnt per sota la continental, endinsant-se al mantell, provoca fenòmens de magmatisme i sismicitat al pla de Benioff (el pla de subducció), i fa que sovint apareguin arcs d’illes volcàniques a la superfície.

--Posteriorment, i degut a què l’escorça oceànica continua formant-se per la dorsal, l’arc d’illes col·lisiona amb el marge continental i els sediments acumulats al marge es pleguen: s’ha elevat una serralada perioceànica per subducció (col·lisió oceà-continent). Exemples: els Andes i les Montanyes Rocalloses.

--Si la subducció continua i predomina per sobre la creació d’escorça oceànica, pot passar que a conseqüència de la consumició total de l’oceà, xoquin les dues plaques continentals (abans separades per aquell). Conseqüència d’aquesta col·lisió continent-continent serà la formació d’una serralada intercontinental per obducció (=col·lisió continental). Exemples: els Alps, l’Himalaia. S’ha tornat a formar un super-continent, el cicle s’ha tancat

Incís: hi ha un tercer tipus de serralades, anomenades intracontinentals per col·lisió, quan existeix xoc entre plaques, sense subducció (Exp: Pirineus)

2. TECTÒNICA DE PLAQUES

És un model de dinàmica interna terrestre. Els avanços científics i tecnològics la han fet possible.

--1968: Le Pichon i Morgan: La litosfera no és una capa contínua i homogènea, sinó que es troba fragmentada en porcions anomenades plaques litosfèriques, situació que condiciona la geodinàmica de les capes superficials del planeta.

Aquestes plaques són regions litosfèriques estables de grans extensions, delimitades per franges inestables, amb gran activitat sísmica i volcànica, tals com: dorsals medioceàniques, cadenes montanyoses recents, arcs d’illes, falles transformants.

Plaques majors: n’hi ha 7:

-- Africana

-- Euroasiàtica

-- Nord-Americana

-- Sud-Americana

-- Antàrtica

-- Pacífica

-- Australo-Índica

Plaques menors i sublaques: les més rellevants són:

-- Ibèrica

-- Carib

-- Cocos

-- Aràbiga

-- Nazca

-- Filipina

3. CORRENTS DE CONVECCIÓ

--Les plaques litosfèriques tenen menys densitat que els materials de l’astenosfera i degut a això, podem dir que, en certa mesura, floten sobre aquesta i es desplacen (deriva continental)

--Aquest desplaçament dels blocs litosfèrics és gràcies als corrents de convecció de l’astenosfera (podem dir que actuen com a motor de les plaques litosfèriques). Els corrents calents i menys densos, ascendeixen fins a la litosfera. Allí circulen horitzontalment fins a les zones de subducció, en què, després d’haver-se refredat els materials , descendeixen per sa major densitat, arrossegant la placa litosfèrica oceànica.

--Els corrents de convecció són asimètrics, no formen cèl·lules convectives regulars. A més, es considera que és possible que alguns dels corrents de convecció en realitat transmetin fluids més profunds, que en algunes zones podrien provenir fins i tot del nucli extern.

--Els desplaçaments anuals en els marges de plaques són molt variables, i s’han pogut estudiar via satèl·lit.

4. EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE LES TEORIS OROGÈNIQUES

Les teories orogèniques es poden dividir en dos grups:

--Movilistes: grans moviments horitzontals dels continents serien els responsables de l’elevació de montanyes (horitzontalistes)

--Fixistes: elevació com a causa inicial de l’orogènia (verticalistes)

En la història de les teories orogèniques, hi ha hagut diversos plantejaments:

--Era dels geosinclinals: 1859, Hall: estudi dels Montes Apalaches; posava de manifest que, abans que hi hagués la orogènia, a la zona hi havia una conca sedimentària de gran potència. Aquestes conques foren anomenades geosinclinals. A Europa es formà una escola que recolzava aquesta teoria, resumida com: sedimentació-plegament-magmatisme-elevació. Aquestes teories dominaren fins a la primera meitat del segle XX

--La deriva continental: 1915, Wegener; quan dominaven les idees fixistes, proposà la teoria de la deriva continental. Hi hagué molta reticència (veure causes a la introducció del tema)

--Anys 60: la teoria de la deriva continental i la tectònica de plaques foren ja més completades i acceptades (veure la introducció)

--El fixisme modern: la universitat d’Utrecht (Holanda), ha estat el centre de les idees verticalistes més importants del segle XX. Allí es definí el terme “undació” (=gènesi continental per aixecament). Actualment queden pocs defensors d’aquesta teoria, però al 1967, aquestes idees es recolliren en la teoria de la oceanització (Beloussov). Els fixistes han formulat diverses objeccions a la tectònica de plaques.

--Polèmiques internes en la tectònica de plaques: a partir de la conversió al movilisme de la majoria de geòlegs, han sorgit polèmiques sobre orògens antics (causes de les orogènies antigues de l’Àfrica, movilitat de la Península Ibèrica,...)

Also on Fandom

Random wikia