Fandom

Scratchpad

Preguntes eco

216,082pages on
this wiki
Add New Page
Discuss this page0 Share

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Welcome to the Preguntes eco mini wiki at Scratchpad!

You can use the box below to create new pages for this mini-wiki. Make sure you type [[Category:Preguntes eco]] on the page before you save it to make it part of the Preguntes eco wiki (preload can be enabled to automate this task, by clicking this link and saving that page. Afterwards, you may need to purge this page, if you still see this message).


Que entenem per oferta de mercat? La oferta es la relación entre la cantidad de bienes ofrecidos por los productores y el precio de mercado actual. Gráficamente se representa mediante la curva de oferta. Debido a que la oferta es directamente proporcional al precio, las curvas de oferta son casi siempre crecientes.

I per demanda? La demanda es la cantidad de bienes y servicios que los consumidores desean y están dispuestos a comprar dependiendo de su poder adquisitivo. En ceteris praibus, la curva de demanda es por lo general decreciente, es decir, a mayor precio, los consumidores comprarán menos.Los determinantes de la demanda de un individuo son el precio del bien, el nivel de renta, los gustos personales, el precio de los bienes sustitutivos, y el precio de los bienes complementarios.

I per equilibri de mercat? Segun el modelo de la oferta y la demanda (Marshall)en un mercado libre y competitivo, el precio se establecerá en función de la solicitud por los consumidores y la cantidad proveída por los productores, generando un punto de equilibrio en el cual los consumidores estarán dispuestos a adquirir todo lo que ofrecen los productores al precio marcado por dicho punto.

I per elasticitat? Es la sensibilidad de la cantidad demandada u ofertada a los cambios en los precios Per què serveix? El concepto de elasticidad sirve para medir el grado de respuesta de un comprador o vendedor ante una modificación en las determinantes fundamentales del producto, particularmente en el precio.

Com es pot interpretar el comportament dels individus com a consumidors? I com a productors? Com podem utililitzar aquests conceptes per a la interpretacio de l’equilibri de mercat? Según la ley de la oferta y la demanda, el precio de un bien se sitúa en la intersección de las curvas de oferta y demanda. Si el precio de un bien está demasiado bajo y los consumidores demandan más de lo que los productores pueden poner en el mercado, se produce una situación de escasez, y por tanto los consumidores estarán dispuestos a pagar más. Los productores subirán los precios hasta que se alcance el nivel al cual los consumidores no estén dispuestos a comprar más si sigue subiendo el precio. En la situación inversa, si el precio de un bien es demasiado alto y los consumidores no están dispuestos a pagarlo, la tendencia será a que baje el precio, hasta que se llegue al nivel al cual los consumidores acepten el precio y se pueda vender todo lo que se produce.

Existeix una funció de benestar social, una distribució de béns entre individus que maximitzi la satisfacció de tota la societat? Algunos autores han planteado la posibilidad de elaborar una función de bienestar social basada en las ordenaciones de preferencia de todos los miembros de la sociedad. Esto sería algo muy parecido a una definición matemática de "bien común". K.J. Arrow, premio Nobel de Economía, ha demostrado lo que se conoce por el teorema de la imposibilidad que afirma que es imposible elaborar una función de bienestar social que satisfaga ciertas condiciones elementales como la de no-dictadura y la optimalidad paretiana.

Com valorar que els costos de la intervenció pública de son mes elevats que els beneficis de la correcció de la fallida de mercat? Cal valorar tant els costos de la intervenció pública com els de la correcció de la fallida de mercat, limitant-nos no només a la quantificació econòmica, sinó al càlcul dels costos d’oportunitat, les externalitats i la justificació general de la intervenció en el marc del compromís de les autoritats públiques de garantir el benestar col.lectiu i l'equitat. Cal valorar també si la intervenció serà per produir o per proveir a través de productors privats. Quadre Planas sobre quan intervenir.

Criteris per valorar un bon sistema tributari

Principis d’un bon sistema tributari (segons Stiglitz, Microeconomia):

- Justicia: existència d’equitat horitzontal i vertical. Però degut al frau fiscal en general els rics s’escapen més del sistema impositiu que els pobres.

- Eficiència: mínima interferència en l’assignació de recursos per part del mercat i mínim cost en la recaptació. Impostos massa elevats redueixen incentius per treballar i interfereixen així en l’eficiència de l’economia. A vegades l’estat pot voler incentivar algunes activitats i desincentivar-ne d’altres → subvencions fiscals (desgravacions vivenda, plans de pensions) que alteren l’assignació de recursos. Ingressos perduts per subvencions = despeses fiscals. Els impostos també es poden utilitzar per potenciar el benestar col•lectiu (taxar la contaminació, el tabac) ← impostos que produeixen un “doble dividend” en millorar l’eficiència/promoure benestar + generar ingressos.

- Senzillesa administrativa: administrar el sistema impositiu es car per l’administració i pel ciutadà (hores perdudes).

- Flexibilitat: els tipus impositius s’han de poder canviar fàcilment quan canvien les circumstàncies econòmiques.

- Transparència: cada persona hauria de saber el que paga pels serveis rebuts.

Com un sistema fiscal dual pot fer per una política pública redistributiva? Un sistema fiscal dual es aquell en el que no tots els ingressos es graven de la mateixa manera, ja que mentre que les rendes del treball tributen a tipus marginals progressius, les del capital ho fan a un tipus proporcional reduït. Sovint s’ha afirmat que això redueix la progressivitat i redistribució del sistema fiscal, però això només es així si entenem la redistribució només des del costat de l’ingrés. Inclús amb un sistema fiscal de tipus únic, els poders públics podrien dur a terme un apolítica redistributiva si ho fessin pel costat de la demanda –proporcionant més serveis a aquells que més ho necessiten i establint un mínim de cobertura social i jurídica a tota la població. En el cas espanyol, per exemple, com rebel.len Calonge i Manresa (1997), trobem un sistema fiscal proporcional a la renda independentment del nivell d'aquesta pel que fa a la recaptació, però que redistribueix el 30% de la despesa (que abona en un 50% el dècil de renda més alta i reben en un 75% els tres dècils més pobres).

[[ == PART XAVIER CUADRAS: Efectes económics de la intervenció pública: aspectes macroeconòmics dels governs. ==]]

Esisteix una estratègia política pública per a potenciar el creixement econòmic? Existeixen dues corrents de pensament econòmic enfrontades en relació a aquest tema. Per una banda, els keynesians consideren que les polítiques governamentals poden ser utilitzades per a promoure la demanda a nivell macro i lluitar contra l’atur i la deflació com la dels anys 30. keynes argumentà llavors que la solució a la depressió era l’estimulació de l’economia a través de la intervenció pública, la reducció dels tipus d’interès i la inversió pública en infraestructures. Aquesta lògica respon a la creença de que no existeix una tendència automàtica del mercat a situar-se en un nivell de plena ocupació. Això enfronta aquesta argumentació a la dels economistes neoclàssics, que creuen que el mercat tendeix a l’equilibri general i que la intervenció estatal es un element distorsionador. Pot un govern a través de la política macroeconòmica millorar la situació dels ciutadans?

XAVIER QUADRAS

Tema 3: Efectes econòmics de la intervenció pública: aspectos macroeconòmics dels governs:


2.- Existeix una estratègia de política pública per a potenciar el creixement econòmic?

Els governs poden utilitzar la política econòmica i la política fiscal per a estimular el creixement econòmic, PIB, d’un país. - La política monetària: control de la quantitat de diner, controlant el tipus d’interès, estabilitat dels preus, equilibri de la balança exterior,... - La política fiscal: Deute públic (dèficit públic), despeses i ingressos fiscals, - D’altres polítiques: política laboral, política comercial, subvencions a empreses,... Trobem dos visions sobre pels clàssics i els neoclàssics el sector públic només ha d’actuar en casos de recessió econòmica, i hauria de garantir l’acumulació de capital i mantenir la cohesió social. Pel que fa als economistes keynesians, el sector públic també ha d’actuar quan hi ha una fallida del mercat, però aquesta actuació es realitza de manera independent als desigs del mercat. Segons aquests és pot optar per dèficits, amb uns pressupostos expansionistes (d’augment de la despesa). La política pública si que pot ser utilitzada per potenciar el creixement econòmic: - Desenvolupant una regulació que asseguri la defensa de la competència y la lluita contra els monopolis. - Realitzant regulacions econòmiques (Fixació de preus, salari mínim o aranzels). - Realitzant canvis a la pressió fiscal (Impostos) - Regulacions de dret (Estatut dels treballadors o de dret penal). - Canviant la política de provisió de bens i serveis públics i el seu finançament. - Intervenint mitjançant la política fiscal i la monetària..

Es pot actuar sobre l’oferta agregada (És la quantitat de bens produïts pel sector privat amb un nivell de salaris concret): pels keynessians aquesta depèn dels preus de venda dels bens i serveis i també del capital disponible (sobretot amb inversors i amb deute). Pels clàssics l’oferta agregada depèn de la teconologia i el capital disponible. Aquests són factors més “reals” /”tangibles”, i per tant no cal fer res, ja que hi ha un autoajustament.


3.- Pot un govern a través de la política macroeconòmica millorar la situació dels ciutadans? Pel que fa a l’estímul de la demanda agregada (conjunt de bens que els consumidors volen compra, el capital que volen les empreses, i el consum públic), es pot: - És pot reduir el tipus d’interès (Pol. Monetària expansiva): aconseguir capital és més barat - Pujant els interessos per a controlar la inflació en moments de alt creixement econòmic, mantenint la capacitat adquisitiva dels agents. - “Tirant de la màquina”: el BCE pot produir més monetària Encara que es tracti de política fiscal: reduir els impostos: els agents econòmics tenen més capacitat per a comprar bens i serveis.

4.- Com funionen els efectes estabilitzadors de la política fiscal i la política monetària?

En casos de crisis econòmica: - La política fiscal pot estabilitzar l’economia reduint els impostos (més diners per als agents) o augmentar el consum i la inversió pública (generant deute) - La política monetària pot estabilitzar l’economia reduint els tipus d’interès (fent més fàcil l’adquisició de diners, endeutar-se, als agents econòmics), també pot injectar diners a l’economia (tirant de la màquina)

En casos de sobrecalentament de l’economia (creixement desmesurat que crea inflacció): - La política fiscal pot estabilitzar l’economia reduint el consum i la inversió pública (generant deute o amb més impostos). - La política monetària pot estabilitzar l’economia augmentant els tipus d’interès (fent més difícil l’adquisició de diners, endeutar-se, als agents econòmics).

La política monetària només té objectius estabilitzadors. El problema de la política fiscal es que si es dedica a estabilitzar pot provocar efectes negatius a d’altres dels seus objectius, per exemple si redueix la despesa pública pot destruir llocs de treball, si l’augmenta el preu dels diners creix (+ demanda a =oferta), i per tant els agents socials no podran consumir, endeutant-se.


6.- Per què és important que els Banc Centrals siguin independents de l’autoritat política?

Després de diversos períodes econòmics on la inflació es mostra com un problema. Es buscar una solució que partia de la creació d’una autoritat dependent dels governs però independent (relació agent - principal). Els BC han de ser independents perquè els governs tenen incentius per a no complir els objectius que marquen prèviament. (Per exemple no augmentant els tipus d’interès per a no desaccelera l’economia i que es deixin de crear llocs de treball). Com que és la percepció dels agents privats respecte a la quantitat de diners que hi ha una economia, el que afecta al nivell general de preus, IPC, en necessari delegar la pol. Monetària per tal d’eliminar la possibilitat d’inflació, en un BC independent. Amb aquest sistema no es modifiquen les preferències del govern sinó els incentius. Es tracta d’un problema de credibilitat, on els agents econòmics han de confiar en que el govern aconseguirà, sense modificar-los els seus propòsits pel que fa al preu del diner, interessos. Això es així perquè la capacitat de l’autoritat econòmica per a reduir la inflació augmenta quan és més ràpida l’adaptació dels agents als objectius inflacionaris de l’autoritat.

Els BC són independents si: tenen una estructura institucional de garanties que permet la seva actuació (Dimensió jurídica i administrativa). Hi ha unes garanties estatutàries que evitin influències del poder polític (Nomenaments, duració del càrrec, discussions independents, controls transparents). Tinguin els mitjans suficients i la capacitat de gestionar-los. Capacitat per a utilitzar lliurament els instruments al seu abast.

7.- El Banc Central Europeu i la política monetària.

La estabilidad de los precios es el objetivo primario del BCE, la política monetaria que lleva a cabo es responsable de mantener la dicha estabilidad. Dicho objetivo es primordial ya que se entiende a partir de muchos años de experiencia que la estabilidad de precios y las pocas perspectivas de inflación contribuyen de forma decisiva a mejorar las perspectivas de futuro y a elevar el nivel de vida de las personas al mantener la estabilidad de precios a lo largo del tiempo. Los teóricos argumentan cinco razones por las cuales una política monetaria de estabilidad de precios conduce a tal situación: Asignación de recursos de manera eficiente: La estabilidad en los precios permite que la variabilidad en los precios relativos sean fácilmente observables, debido a que no las fluctuaciones del nivel general de precios no las ocultan. De esta manera tanto los empresarios cómo los consumidores pueden tomar decisiones de inversión con una información más fiable, de esta manera el mercado asignará los recursos de manera más eficiente, orientándolos hacia los usos más productivos y elevando el potencial productivo. Incentivos para invertir: ante un panorama de inflación controlada los inversores disminuirán sus exigencias respecto a la prima de riesgo inflacionaria, que les compense de mantener activos a largo plazo. Con unas primas bajas equivalentes al tipo de interés real, pal política monetaria contribuirá a la eficiencia en la asignación de recursos del mercado de capitales ofreciendo nuevos y mejores incentivos para invertir, teniendo como consecuencia crecimiento económico. Impide la desviación de recursos de usos productivos: Si el objetivo del BCE se mantiene creíble y esto es esencial como veremos más adelante, habrá menos posibilidades de que las familias y las empresas desvíen sus recursos productivos para protegerse de la inflación. Debido a que la experiencia nos muestra que ante unas tasas de inflación altas los actores de la economía acumulan bienes reales debido a que su valor se mantiene más que el dinero ¿especulan?. Pero acumular bienes de este tipo no es una decisión eficiente y obstaculiza el crecimiento económico. Equilibra el efecto perverso de los sistemas tributarios y de bienestar social: La inflación o la deflación potencian los efectos secundarios de la participación del Estado en la economía de mercado. La estabilidd de precios elimina los costes reales de estos efectos. Evita la arbitraria redistribución de la riqueza: Cuando los precios son estables, se ayuda a mantener la estabilidad social, ya que en los periodos inflacionistas y deflacionistas la redistribución de la riqueza tiene consecuencias de orden social, como se demostró en repetidas ocasiones durante el siglo veinte.

Els agents encarregats d’aplicar la política monetària d’un país són el BC, que és l’encarregat de manejar els instruments monetaris que regulen la liquides, i el govern. El govern és qui estableix els objectius econòmics que pretén aconseguir: taxa de creixement dels preus, taxa de creixement del PIB o el nivell d’ocupació.


9.- El futur del “Pacte d’Estabilitat”

L’any 2003 ja es va realitzar una primera reforma (desprès dels incompliments de França, Alemanya,...del control del dèficit). Va posar major èmfasi en considerar les característiques i circumstàncies econòmiques de cada país membre. I és van modificar les mesures preventives: amb un sistema d’alertes ràpides per amonestar als països que en situacions de bonança econòmica no consolidin els seus comptes públics. Els objectius a mig termini i la trajectòria d’ajustament s’adequaran al cicle. D’aquesta forma es garanteix que l’atenció del Pacte se centri en la situació pressupostària estructural i no en elements de caràcter conjuntural. Es tindran en compte les repercussions pressupostàries de les reformes estructurals. D’aquesta manera a llarg termini és més manejable la coexistència d’una política monetària única i un pacte centrat en la política fiscal. Modificacions en l’àmbit correctiu i sancionador: sancions menys severes (ajuda a recuperació), noves condicions excepcionals PIB - /+, ampliació dels terminis de correcció i flexibilització, noves definició exhaustiva de les situacions que justifiquen dèficits > al 3%.

Degut a les normes introduïdes, més laxes, el grau de compliment + elevat. Però això implica més dèficits ja que s’observen períodes o conjuntures concretes. Aixó pot implicar: retards en el sanejament pressupostari, més dificultat en la predicció de les repercussions en la situació de les finances públiques

Amb aquestes reformes els agents econòmics poden no confiar en les previsions dels governs alhora de determinar les seves accions. Sobretot pel que fa als objectius de creixement, inflació i dèficit fiscal. Caldrà més coordinació entre els procediments pressupostàries de cada economia membre del PEC i el marc pressupostari europeu, ja que no poden tenir menys flexibilitat els estats i la mateixa la UE.

== PART IVAN PLANAS: Racionalitat de la intervenció pública == Mis preguntas, solo pude hacer las ultimas cuatro, no me dio tiempo para mas espero que sirvan... Disculpad! Pregunta 4

La doctrina del interés público. Los fallos del sector público ¿puede generar la organización del sector público resultados ineficientes? No encontré la respuesta... a menos que se refiera a los problemas de eleccion colecitva que pongo a continuación por si de caso.

Una regla de elección colectiva es una regla de agregaci6n de las preferencias individuales en unas preferencias colectivas.

El Teorema de Imposibilidad de Arrow prueba que no existe ninguna regla de elección colectiva que sea general, eficiente, racional, democrática, y para que la elección entre dos alternativas dependa solo de las características de las alterativas consideradas.

La elección mediante votación mayoritaria puede ser intransitiva. En estos casos no existirá un equilibrio y el proceso de votaci6n se prolongara indefinidamente. Si para evitar esto solo se permite votar cada alterativa una vez, el que determine el orden de votación determinara el resultado (manipulaci6n de la agenda). Cuando se vota sobre una variable unidimensional se dice que las preferencias son unimodales si tienen forma de U invertida. Cuando todos los individuos tienen preferencias unimodales la votación siempre sera transitiva. Bajo los supuestos habituales de concavidad las preferencias individuales sobre el nivel de gasto son unimodales. Existe siempre un equilibrio que es igual al nivel de gasto mas preferido por el votante mediano. En general, sin embargo, este gasto de equilibrio sera ineficiente. Permitir la negociación entre votantes previa a la votación (intercambio de votos y concesiones mutuas) podría mejorar la eficiencia. Pero también puede producir niveles excesivos de gasto y dar lugar a una explotación de las minorías. Cuando las alternativas que se votan son multidimensionales, solo se puede garantizar la existencia de equilibrio cuando todos los individuos tienen preferencias idénticas sobre el nivel y la composición del gasto publico. En sistema bipartidista de democracia representativa existe una tendencia a que los partidos propongan programas electorales centristas, similares al preferido por el votante mediano. Una regla de elección es manipulable cuando los individuos pueden alterar la elección colectiva hacia sus intereses votando estrategicamente (mintiendo acerca de sus preferencias). La elección mediante funciones de bienestar social es manipulable. Sin embargo, cuando restringimos la clase de funciones de utilidad admisibles se pueden diseñar mecanismos que induzcan a los individuos a revelar sus preferencias verdaderas. El mecanismo mas importante de revelación de las preferencias es el de Groves-Clarke. El problema de este mecanismo (y de otros equivalentes) es que serian costosos de aplicar y es imposible que den lugar a un equilibrio presupuestario. Según la teoría de Niskanen el objetivo de los burócratas es maximizar el tamaño de su presupuesto. Para conseguirlo engañarían a los políticos sobre la tecnología de provisión y los beneficios potenciales de los diferentes proyectos de gasto. Algunas soluciones para controlar la burocracia serian establecer un nexo productividad - retribucion, individualizar las responsabilidades, reformar el proceso presupuestario, crear agencias independientes que realizaran análisis coste-beneficio, y, donde sea posible, sustituir la producción publica por la privada. Como adquirir información y votar es costoso para los votantes, muchos de ellos se abstienen o votan en base a criterios simples. Esto condicionara el tipo de decisiones que tomen los políticos y al mismo tiempo, si lo desean, podrían a1canzar objetivos particulares mas aya de la satisfacción de las preferencias individuales.

Pregunta 5 Govierno y agencias, teoría económica de la burocracia, economía política de la presupuestación pública ¿dónde se encuentan las principales ineficiéncias del sector público y cómo solucionarlas?

a) costes redundantes y crecientes.- falta de incentivos para igualar costes y beneficios hacen propenso al estado al coste execivo. b) Internalidades y fines organizativos privados.- a falta de guía del sistema de preicos y de otros criterios objetivos de éxito o fracaso, las organiacines públicas no recurren a internalidades (metas y cultura organizativa). Al contrario las internaliades corresponden a objetivos políticos o personales (public choise). Sobreproducción para obtener más presupuesto. Distorsión de la información sobre los costos y sobre la necesidad social. c) externalidades derivadas.- Costes de regulación soportados por agentes afectados como por el resto de la sociedad. d) Desigualdad redistributiva.- Poder de la administración ofrece oportunidades para cometer injusticias y abusos. Prácticas corruptas clientelismo político etc. Posibles soluciones en pregunta 6.

Pregunta 6 ¿Es posible introducir reformas institucionales i organizativas en el sector público que mejoren su eficiencia? Si leiste Osborne i Gaeble en el otro modulo es lo mismo.... ¿por que introducir las reformas? 1.- elevar productividad y eficiencia 2.- Aumentar la flexibilidad y la capacidad de adaptación a las demandas ciudadanas 3.- Mejorar el control del gasto público 4.- Modernizar las relaciones de control y rendición de cuentas

Las reformas se apollan en tres pilares TÉCNICO, CULTURAL Y POLÍTICO. Técnico= introducción de Mercados cuasi competitivos y de Mercado (MCMs) y privatización de algunas actividades. Cultural= Sustentando generalizacion de MCMs y en la incorporación de técnicas y estilos gerenciales del sector privado (Moore) Político = Reformas en la legislación y procedimientos de presupuestación.

En este módulo se centran principalmente en MCMs MCMs= instrumentos de gestión o diseños organizativos públicos en los que está presente al menos una característica de los mercados: competencia (la mas importante) Señales del precio toma de decisiones descentralizada y “dispersa” incentivos monetarios (el burro con la zanahoria)

Características de los MCMs = no ponen en discusión la provisión pública si no el papel que la competencia y el mercado pueden influenciar positivamente en su provisión. Toman en cuenta que tanto el Estado como el Mercado son imperfectos, con fallos propios pero ventajas específicas. Instumentos concretos: Agencias externas quasi gubernamentales Precios, tazas y tiquets, para moderar la demanda (tazas o colas) concientizar al ciudadano etc es un coopago entre el usuario y la Admon.

Vales, bonos o cheques = introduce competencia entre proovedores tanto privados como concertados. Incentivos económicos = El burro con la zanahoria, contratos programa, convenios programa carrera profesional. Mercado de derechos= p/e mercado de emisión de CO2 Contratación externa= desintegración de una o varias de las actividades del proceso público, reduce costos sin perder el control por parte de la Adminsitración. Competencia pública= mercados internos, separacion de organismos y funciones de financiación compra de servicios y producción genera competencia entre ellos (todos los competidores son org. públicos) Competencia en mercados simulados= Incorporación de empresas privadas en competencia pública de arriba. Mecanismos de licitacióin, concursos etc.


Pregunta 7

¿Comprar o Producir? La acción pública por la vía de la concertación y la contratación externa de servicios. Racionalidad y problemática. Dos factores a tomarse en cuenta para decidir si comprar o decidir: Especificidad de recursos utilizados. Relevancia estratégica del resultado de la actividad pública. Deacuerdo a estos parámetros se pueden buscar diferentes formas alternativas de gestión: Mercado, regulación, cooperación con entidades privadas, suministro jerarquizado.

Criterios que deben emplearse para elegir la entre provisión publica y privada. Salarios y costes de producción productivos: El sector menos caro es el preferible en términos de eficiencia. Costes administrativos: En el caso de la provisión pública cualquier coste fijo administrativo puede hacerse recaer sobre un número elevado de personas. Cuanto mas grande sea la comunidad, mayor sera la ventaja de poder distribuir esos costes. Diversidad de preferencias: Entre más diversidad en las preferencias de cómo cuanto y cómo debe distribuirse el bien la provisión privada sera más eficiente. Las personas podran ajustar su consumo según sus preferencias. Aspectos distributivos: De acuerdo a las concepciones sociales de justicia. Igualdad en accesos a los recursos, bienes y servicios. (equidad categórica) En cuanto a la contratación externa y concertación como vía intermedia: Dependiendo de la facilidad o dificultad para formular un contrato que genere los incentivos o desincentivos necesarios para obtener el servicio como se desea. Dificultades: Serian necesarios muchos potenciales prooverodes. Información exacta y simétrica tanto para el agente como para el principal. Los cosots de transacción son elevados. La evaluación de los resultados es dificil. El contrato específico y perfecto no existe. Posibilidad de la creación de dependencia bilateral


Se justifica la provisión pública cuando nos encontramos ante un monopolio natrual o no existen incentivos para crear el mercado


Pregunta 8 Relación entre medios y objetivos en la economía pública. Técnicas micro económicas: Análisis de decisiones y evaluación económica.

Relación entre medios y objetivos en la EP se refiere a que los medios utilizados para conseguir objetivos deben ser los adecuados. Para elegir los mejores medios los mas “eficientes” los economistas proponen seguir diversas técnicas analíticas para asegurarse que los beneficios marginales sociales superan a los costes marginales sociales de llevar a cabo el proyecto. El beneficio social se define como el excedente que tiene el conjunto de la sociedad (beneficios individuales sumados) de la diferencia entre lo que estarían dispuestos a pagar por un bien o servicio y lo que terminan pagando. p/e: Si yo estoy dispuesto a pagar 20 euros por una cerveza pero me cobran 15 mi excedente es 5. Las técnicas de análisis propuestas son: Investigación operativa = Modelizar el problema/actividad a estudiar. Simular el problema. Comparar diferentes formas de organizar la actividad. Análisis de sistemas = Objetivos y alternativas diferentes para cumplirlos. ACB = Se miden los beneficios y costes de cada alternativa monetariamente. (se toma en cuenta el valor actual del dinero y su depresiación a lo largo del tiempo) ACE = Variante del ACB Compara en lugar de los beneficios medir la eficacia con la que se alcanza el objetivo. Análisis de frontera = comparación entre recursos utilizados y objetivos logrados entre diferentes unidades que prestan servicios análogos. p/e: Juan con 10 manzanas hace 20 pasteles, Pedro con 10 manzanas hace 25. Como existen muchas unidades se hace un promedio (mediante regresión aritmética) de la productividad de las unidades y se compara cada unidad con la media.



Quins son els principals mecanismes d’assignació, els agents i les organitzacions? Dins dels mecanismes d’assignació, quan el sector públic ha de prioritzar, quin mecanisme es millor, cues o preus?

Es millor utilitzar la regulació del mercat que la intervenció productiva per part del sector públic? Quan? Com?

On es troben les principals ineficiències del sector públic i com solucionarles?

Es possible introduir reformes institucionals i organitzatives en el sector públic que millorin la seva eficiència? Comprar o produir? (Stiglitz)

Relació entre mitjans i objectius a l’economia pública. Anàlisi de decisions i avaluació econòmica.


Part Quim Soler i Maite Vilalta

Econòmicament, què és un bon impost des de la perspectiva d’una hisenda multijurisdiccional?

Quan hi ha governs territorials hi ha mobilitat: quins problemes i limitacions comporta? Mobilitat: les persones i empreses poden prendre decisions sobre la seva localització basant-se en les polítiques impositives o en les polítique de despesa de les diferents jurisdiccions.


En general, el fet que existeixi mobilitat obliga a tenir precaucions en donar autonomia als diferents nivells de govern en política impositiva. L'autonomia més mobilitat comporta que els factors productius es traslladin allà on les polítiques impositives siguin favorables per una base impositiva determinada (com passa amb patrimoni i successions a les CCAA). El capital és totalment mòbil, marxarà a molt curt plaç. Això ocasiona competència fiscal i acaba deteriorant la capacitat de recaptar del conjunt de subgoverns que competeixen.

Un dels efectes de la mobilitat és el que s'anomena capitalització d'un impost en la vivenda (es fa servir per al nivell local): hi ha la teoria que quan les persones escullen comprar-se una casa, tindran en compte també el nivell d'impostos d'un municipi; en un mercat competitiu, aquest calcul sobre les obligacions futures de pagar impostos sobre la casa s'acabara traslladant al preu d'aquesta. (És diu capitalització perquè en el càlcul es té en compte els pagaments futurs, però es traslladen al preu present de la casa, i com que els diners guanyen valor amb el temps, s'ha de descomptar una taxa d'interès per fer el càlcul - això no és important).

La capitalització dels impostos és un dels motius teòrics pels quals no és convenient que els governs locals s'endeutin: si un govern local contreu un deute molt gran, l'hauran d'acabar pagant els futurs residents al municipi. Un nou resident es pot trobar que en el municipi on acaba de comprar la casa té un deute molt gran, i haver-lo de pagar sense haver-se beneficiat dels serveis passats que van donar lloc a l'endeutament. Això faria pujar molt el preu de la casa: l'endeutament municipal no és convenient perquè s'acaba capitalitzant en els preus de la vivenda

Un efecte que també està relacionat amb la mobilitat de factors és l'exportació de càrrega impositiva: Per exemple, l'IVA és un impost sobre el valor afegit. Quan un turista paga IVA en el moment de comprar un producte d'aquí, estem exportant l'impost.


Amb quins criteris assignem els impostos als diferents nivells de govern? I la capacitat de despesa? Impostos:"Criteris d'assignació d'impostos entre els diferents nivells de govern"

MUSGRAVE:


1) Els nivells subcentrals han de gravar bases que tinguin baixa mobilitat. El capital és el tipus de base que té més mobilitat territorial; desprès el treball, per migracions interterritorials, i la base que té menys mobilitat és la propietat inmobiliària

2) Els impostos personals amb tipus progressius (IRPF) haurien de ser usats per aquells governs dins dels quals una base global pot ser implementada més eficaçment. La teoria clàssica sobre els impostos personals sobre la renda diu que cal "fijar impuestos globales sobre la renta que graven por igual todas las rentas", això és el que s'entén per base global. Per controlar tots els tipus d'ingressos el sistema públic ha de fer servir instruments sofisticats, i de diferent tipus segons el tipus de renda: per a les rendes del treball fa servir les dades del sistema de seguretat social; pels guanys de capital suposo que ha de fer servir les declaracions que fan els bancs... El nivell de govern bo és el que pot implementar un bon sistema de control i informació, que és molt complex, i aquest tipus d'informació sol estar en el nivell central. Això és el que jo he entès, suposo que és això

3) La imposició progressiva, dirigida a assegurar objectius redistributius, hauria de ser primordialment central. Per qüestions d'equitat, per tractar tots els ciutadans igual

4) Els impostos apropiats per a propòsits de política d'estabilització haurien de ser centrals, mentre que els impostos de nivells de govern inferiors haurien de ser estables en el temps. Per tres motius: a) la política fiscal s'ha d'aplicar en un marc d'economia tancada per evitar que els efectes expansius o contractius sobre la demanda vessin a altres economies. Si l'economia és oberta l'efecte multiplicador és petit o inexistent -això és el que passa ara dins la Unió Europea, per això es deixen d'aplicar les polítiques fiscals de manera activa i es deixa la funció d'estabilització en mans de la política monetària. Veure part del Xavier Cuadras-. b) La política fiscal s'ha de coordinar amb la polítca monetària per tal que no es neutralitzin mútuament, o per tal que els efectes combinats de les dues no siguin massa intensos. Aquest és un altre problema que hi ha amb la UE. c) La política fiscal d'estabilització implica endeutament. No és recomanable que les hisendes subcentrals s'endeutin, perquè com els titulars del deute siguin segurament no-residents, la seva amortització significa una sortida neta de recursos -se'n van a un altre territori- (això no ho entenc, però no deu ser molt important)

5) Les bases impositives distribuïdes de forma altament desigual entre jurisdiccions haurien de ser usades a nivell central Per qüestions d'equitat, també. Per exemple, si es considera que s'ha de taxar el joc per la seva naturalesa, per desincentivar-lo, però es fa a nivell local, Las Vegas posaria un tipus impositiu molt baix.

6) Els impostos establerts en base al principi del benefici i les taxes sobre els beneficiaris son apropiats en tots els nivells de governNo hi ha problemes de mobilitat, ni de competència fiscal. S'assemblen a un preu.

BIRD: com han de ser els impostos locals

1) Les bases imposables haurien de ser immòbils per permetre als governs locals un cert marge per variar els tipus de gravamen sense que desapareguin les bases imposables

2) Els rendiments dels impostos haurien de ser els adequats per satisfer les necessitats locals i suficientment "buoyants": que s'expandeixin al mateix ritme o més alt que les necessitats de despesa al llarg del temps

3) El rendiment de l'impost ha de ser estable i previsible al llarg del temps

4) L'impost s'ha de percebre com a raonablement just per part del contribuent

5) Ha de ser fàcil d'administrar

6) No s'hauria de poder exportar càrrega tributària, o el mínim possible. "Los gobiernos estatales y locales se ven limitados, normalmente, a impuestos de base residencial para evitar la exportación de carga tributaria. Ello hace mas aconsejable, para estos niveles de gobierno, el impuesto sobre la renta personal que sobre la renta de sociedades"

7) La base imposable ha de ser visible, facilitar l'apercepció dels contribuents dels conceptes en base als quals estan pagant

En quins sistemes tributaris-financers es tradueixen determinades relacions intergovernamentals (centralització-autonomia-independència) Correspondència entre nivells fiscals

Per que la funció assignativa es la més rellevant en els governs subcentrals? L'estat fa 3 funcions econòmiques: assignativa, redistributiva i estabilitzadora. La funció assignativa consisteix a corregir errades de mercat: proveir béns públics i semipúblics. Els béns públics, una vegada construïts, son el mateix producte únic i homogeni per a tothom, i això representa una pèrdua de benestar perquè no s'adapta a les preferències individuals. La teoria recomana descentralitzar la funció si les preferències sobre els béns públics estan agrupades territorialment, perquè així els bens s'adaptaran a la demanda local. Sobretot si es tracta d'un bé públic d'abast local (per exemple, un museu)

Quins factors de demanda i d’oferta determinen la dimensió territorial o poblacional optima de govern per a la prestació de cada servei?

Pel cantó de la demanda hi ha Teorema de la descentralització (Oates): adaptació del nivell de provisió a les preferències dels ciutadans. Si la distribució territorial de la demanda està agrupada segons preferències, hauríem de fer coincidir el tamany de la jurisdicció amb aquest grup de preferències. Normalment, com més petita sigui la jurisdicció, més homogènies son les seves preferències. Hi ha un segon argument: "votar amb els peus" (Tiebout): fins i tot si les jurisdiccions més petites no tenen preferències homògènies, el fet de donar provisió diferenciada de bens públics farà que els residents es moguin buscant la diferència: a llarg plaç les persones es concentraran en jurisdiccions amb preferencies similars.

En el cantó de la oferta, els béns públics es caracteritzen per tenir un cost marginal 0 (cada nova persona que disfruti del bé no ocasiona capt cost: no rivalitat), per això es produeixen economies d'escala, i convé que l'escala de provisió sigui el més gran possible-. Les dues lògiques es contraposen, cal veure cada cas concret.

Hi ha un altre tema amb la provisió de bens públics: és molt convenient la correspondència entre els límits geogràfics de la unitat de govern i la dels beneficis del bé públic. Si el bé públic té moltes externalitats a les jurisdiccions veïnes (per exemple, una capital de comarca que té els serveis mèdics o escolars que fa servir tota la comarca) però el finançament li correspon només a la jurisdicció principal, aquesta tendirà a produir una quantitat subòptima -si l'ha de finançar només l'ajuntament de la capital farà una escola més petita, per atendre només la demanda de la capital-. Si és al revés, el finançament és nacional per proveir un bé públic que només és disfruta localment -el museu del Prado-, tampoc no és adequat. Si les votacions poguessin revelar bé aquestes preferències, aquest bé públic no s'arribaria a proveir perquè genera molts més perdedors que guanyadors.

Com afecta la mobilitat la prestació eficient de serveis? Si en una jurisdicció els serveis es presten de manera particularment eficient i son de bona qualitat, és possible que alguns ciutadans basin les seves eleccions de residència en aquest factors i emigrin a municipis o regions amb millors serveis públics.

Per que es mouen o relocalitzen les persones, empreses i altres factors per raons d’impostos o serveis?

Podrien els governs subcentrals finançar-se nomes amb impostos propis? Difícilment. Els riscos de mobilitat interjurisdiccional als quals estan subjectes moltes bases impositives (el capital és la més mòbil, desprès el treball i finalment la propietat) fa que sigui més convenient fixar una gran part d'impostos a nivell central. Els impostos que podrien utilitzar els nivells subcentrals sense risc de mobilitat son insuficients per cobrir les necessitats de despesa pública.

Per que son necessaries les subvencions? Pel govern central o pels subcentrals? Perquè els impostos que podrien utilitzar els nivells subcentrals sense risc de mobilitat son insuficients per cobrir les necessitats de despesa pública; son necessàries les subvencions als nivells subcentrals

Que s’enten per equitat vertical i horitzontal entre persones i entre governs?

equilibri o equitat vertical entre governs: que cada nivell tingui el grau de cobertura suficient per atendre les funcions assignades (grau de cobertura = relació entre ingressos i necessitat de despesa). Si el nivell central, per les funcions que li son pròpies, fa un 25% de la despesa, que tingui un 25% dels ingressos. Això no passa naturalment si cada nivell de govern es queda amb la part de recaptació que té assignada, ja que els nivells centrals recapten i han de recaptar la majoria d'impostos, per raons d'eficàcia, equitat i impedir la competència fiscal i exportació d'impostos.

equilibri o equitat horitzontal: les diferents unitats de govern dins el mateix nivell (CCAA, per exemple), disposen de volum similar de recursos en relació a la despesa fent el mateix esforç fiscal. És a dir que cal tenir en compte 3 factors:

- Diferents capacitats fiscals. Catalunya té capacitat fiscal 100 i Andalusia té capacitat fiscal 50 (aproximadament reflexa el nivell de renda)

- Diferents necessitats de despesa: per exemple, segons l'envelliment de la població o la proporció d'immigrants. Pot ser que la capacitat fiscal de País Basc sigui 100 i la de Catalunya també sigui 100, però que les necessitats de despesa de Catalunya siguin més grans perquè els immigrants requereixen molta política assistencial. L'equitat horitzontal faria redistribuir cap a Catalunya

- Esforç fiscal: una cosa és la capacitat fiscal, que depèn aproximadament del nivell de renda; un altra cosa és l'esforç fiscal, que depèn de la decisió política que fa cada govern sobre la pressió impositiva que aplica. La recaptació total d'un govern depèn tant de la capacitat fiscal com de l'esforç fiscal. En això ha insistit molt Maite Vilalta. Quan vam veure el sistema d'anivellament que funciona actualment entre CCAA, la principal preocupació és que els fons d'anivellament no tenen en compte l'esforç fiscal, sinó que prenen la recaptació total com a indicador de capacitat fiscal. Això és contraproduent: cap CCAA voldrà aplicar un esforç fiscal més alt, perquè tots els fons de més que aconsegueixi apujant els impostos se n'aniran amb els fons d'anivellament

Que cal anivellar horitzontalment? Cal anivellar el volum de recursos amb què compten les CCAA en relació a les seves necessitats de despesa (és a dir que cal anivellar els graus de cobertura), tenint en compte que les unitats facin el mateix esforç fiscal.

L'anivellament pot ser total o parcial. Anivellament total significa que la subvenció anivelladora igualarà els recursos que tenen totes les unitats segons necessitat de despesa (sense importar qui ha recaptat més o menys). L'anivellament parcial reduïrà les distàncies, però conserva diferències segons la recaptació de les unitats.

Quins problemes econòmics i polítics comporten els sistemes d’anivellament? L'anivellament total genera problema d'incentius: les comunitats amb capacitat de generar més riquesa, per estructura productiva... etc no obtenen benefici del fet de crear més riquesa, ja que anirà a parar a les altres comunitats, segons la seva necessitat de despesa.


Quin poder tributari concret tenen avui les comunitats autònomes? Ententent per poder tributari capacitat de decidir sobre els impostos (no de gestió ni d'apropiació), actualment les CCAA poden:

- Crear nous tributs (no poden gravar el mateix que l'estat, no han de ser obstacle a la lliure circulació i el seu efecte ha de correspondre amb la jurisdicció-no exportació). Tenen poca importància en volum. (Ecotaxa, sobre emissió de CO2, a Catalunya sobre els jocs i Canons d'Aigua) + Taxes vinculades a prestció de serveis (poc important en volum) + recàrrecs a impostos existents

- 2001 Hi ha capacitat normativa sobre el 33% cedit de l'IRPF. Es pot decidir sobre trams i es poden aplicar deduccions específiques.

- 1996 Capacitat normativa sobre alguns aspectes dels tributs cedits, Patrimoni i Successions: el mínim exempt i els tipus

-Recàrrec hidrocarburs finalista per Sanitat

Si parlem de participar en la recaptació (impostos participats entre Estat i CCAA, l'aventatge que el volum recaptat és correspon amb la capacitat fiscal de la comunitat. Això és vo per a la transparència, visibilitat)

- 35% IVA - 40 % Impostos especials tabac. alcohol... - 100% impostos Matriculació Vehicles i Energia (volum molt important!) - (sobre tots els que hi ha capacitat normativa també es participa de la recaptació)


Es necessari gaudir d’un model de concert econòmic per tenir un sistema de finançament satisfactori per a Catalunya? ¿¿¿¿¿¿satisfactori??????? Si la Generalitat tingués la següent participació sobre els següents impostos, s'autofinançaria: 50%IRPF; 50%IVA; 58%impostos especials

Com es la despesa municipal i com condiciona el finançament?

Com les taxes i preus públics ajuden a millorar la gestió d’alguns serveis municipals?

Quin grau de poder tributari comporten avui els anomenats impostos propis i els impostos cedits per les CCAA?

Impostos propis son els de creació pròpia: estan explicats a dalt. Hi ha llibertat, però s'han de crear de nou i bàsicament totes les bones figures impositives ja es fan servir. El volum és molt poc important.

Impostos Cedits hi ha els cedits totalment son Successions, Donacions i Transmissions Patrimonials (es pot decidir mínim exempt i tipus); els parcialment cedits (IRPF, IVA...). en l'IRPF hi ha capacitat normativa: es pot incidir sobre els tipus marginals i es pot decidir quines deduccions fer sobre el 33% autonòmic.

Quin grau de poder tributari comporta avui l’IRPF per les CCAA?

Quan major o menor es aquest poder a USA, Canada o Alemanya?

Que s’enten per model basic de finançament en el sistema vigent? Quins ingressos autonòmics queden fora del model basic?

Quins factors determinen les necessitats garantides de despesa a cada CCAA?

Es el fons de suficiència un mecanisme d’anivellament? Que anivella i com?

Com pot el nou estatut orientar les futures reformes del model de finançament de la generalitat?


Pq l’IBI es el menys dolent dels impostos municipals, tot i ser millorable? Pq cal mimar la gestió cadastral?

Com son les subvencions i participacions que els municipis reben de l’estat i la generalitat?

Quins objectius haurien de complir aquestes subvencions i participacions?

Quins objectius econòmics poden tenir els ens supramunicipals valuntaris o forçosos?

Quines son les fonts idònies de finançament supramunicipal?

Also on Fandom

Random wikia