Fandom

Scratchpad

Teoria de les àrees monetàries òptimes

216,082pages on
this wiki
Add New Page
Discuss this page0 Share

Ad blocker interference detected!


Wikia is a free-to-use site that makes money from advertising. We have a modified experience for viewers using ad blockers

Wikia is not accessible if you’ve made further modifications. Remove the custom ad blocker rule(s) and the page will load as expected.

Definicions econòmiques bàsiques que tractarem al llarg del treball. Definició del que és una Àrea Monetària Òptima (AMO) segons Mundell. Criteris segons Mundell del que es considera una AMO. Aproximacions d'altres autors.

Segons Mundell (1961, a Ahijado, M. et al), una Àrea Monetària Òptima (AMO) és una unitat econòmica composada de regions a les que afecten de forma simètrica les pertorbacions econòmiques i entre les quals el treball i altres factors de producció circulen lliurement. Segons De Grauwe, quan un país forma part d’una Àrea Monetària Òptima, el primer cost amb el que s’enfronta és la pèrdua de la seva moneda nacional, el que suposa renunciar a un instrument de política econòmica i la aplicació d’una política monetària independent. Això implica que no podrà variar el preu de la seva divisa (mitjançant devaluacions o revaluacions) ni controlar la quantitat de diner en circulació. La definició que ens fa Martirena-Mantel sobre les AMO és que una Àrea Monetària Òptima es porta a terme quan a una regió (no necessàriament unida a fronteres nacionals) li resulta òptim tenir una moneda única i una única política monetària. Així, en principi, es probable que països altament integrats entre si (comercialment integrats) constitueixin una AMO, ja que les avantatges dels tipus de canvi fixes augmenten amb el grau d'integració econòmica. Sobre el grau d'integració econòmica s'ha de comentar que dins la teoria de les Àrees Monetàries Òptimes, es considera essencial que hi hagi lliure mobilitat del factor treball dins de la mateixa àrea i l'estabilitat dels preus relatius. Això ho veurem pròximament. Una primera pregunta que ens sorgeix és quin és el domini d'una AMO. El domini és aquell dintre del qual els tipus de canvi estan fixes, irrevocablement fixes entre els països membres, els quals a la seva vegada poden mantenir flexibilitat en relació a altres monedes. Ens sorgeix una segona pregunta lògica en relació al que estem treballant: És necessari que en un procés d’integració comercial es porti a terme la integració monetària per a obtenir avantatges d’eficiència econòmica, per exemple, d’una Unió Duanera? En el cas europeu, la Unió Monetària Europea (UME) ha estat sempre vista com a l’extensió lògica del procés que ha culminat en la Comunitat Econòmica Europea (CEE), procés d’integració començat l’any 1957. L’argument central de la Comissió Europea ha estat que per a aconseguir els beneficis plens de la integració comercial es requereixen uns tipus de canvi realment fixos i en últim terme una àrea monetària comú.

A continuació anem a parlar dels costos pels països d’adoptar una moneda comú i dels xocs asimètrics (o idiosincràtics, segons Mundell) amb uns gràfics per il•lustrar-ho millor (a Martirena-Mantel).

XOCS ASIMÈTRICS I UNIONS MONETÀRIES (quadres 1 i 2)

En el primer gràfic, el punt “0” denota l’equilibri inicial abans del xoc de les economies de França i Alemanya, amb plena ocupació i equilibri extern. Tenim la funció de demanda D(F) i la funció d’oferta S (F) franceses. Suposem que aquest equilibri es pertorbat per un xoc sota la forma d’un canvi en les preferències dels consumidors cap als béns produïts per Alemanya (G) en contra dels produïts per França (F). Això implica que la Demanda de França D (F) es desplaçarà cap a l’esquerra (línia 1) i la Demanda d’Alemanya D(G) cap a la dreta. El resultat és que l’ingrés de França F cau, el d’Alemanya (G) puja, provocant una desocupació a França F i baixant la desocupació d’Alemanya G. Si es defineix el Compte Corrent (CC) com a PIB menys la Despesa agregada, tindrem que la CC (F) empitjora donat a que el seu ingrés disminueix sense que la despesa baixi paral•lelament. La CC (G) millora, doncs la producció nacional Y (G) augmenta sense que la despesa augmenti per igual proporció, ja que part de l’ingrés es destina a l’estalvi. Veiem clarament un problema d’ajust: França té desocupació amb CC negativa, i Alemanya té pressió sobre el seu nivell de preus amb CC positiva. La pregunta lògica és si existeix algun tipus de procés d’ajust automàtic que porti a l’equilibri entre tots dos països sense tocar els tipus de canvi. Segons Mundell, sí que hi ha ajust automàtic sempre i quan hi hagi flexibilitat de salaris i preus o mobilitat laboral.

En el segon gràfic, veiem l’efecte de l’ajust. – La funció S(F) es desplaça cap a la dreta com a conseqüència de la reducció de salaris i la de S(G) es desplaça cap a l’esquerra com a conseqüència de l’augment de salaris a G. A F baixen els preus per la reducció de salaris fent els seus productes més competitius i estimulant en conseqüència la demanda exterior. A G el procés és invers. A més la CC de F millora, empitjorant la de G com a conseqüència d’aquest procés d’ajust. Els efectes de segon ordre sobre la demanda agregada reforcen l’ajust doncs la pujada en els salaris i preus de G, fan relativament més competitius els productes de F.

Amb ajust via mobilitat laboral, els desocupats de F aniran a G on hi ha una demanda d’excedent laboral. Això elimina la necessitat que s’alterin els salaris. Aixa desapareix la desocupació a F i les pressions inflacionaries a G. També desapareix el desequilibri dels comptes corrents. Hi ha autors que en relació a aquest aspecte, argumenten que seria millor tenir uns tipus de canvi variables per a facilitar l'ajust entre regions que experimenten canvis importants en els preus relatius, doncs es considera que els salaris i altres costos nominals s'ajusten amb lentitud. En quan a la mobilitat del factor treball, s’ha de comentar que segons Ahijado Quintillán et al., quants més mòbils són els factors de producció dins d’una regió, més probabilitats té aquella regió de constituir-se, ceteris paribus, en una AMO. De Grauwe ens argumenta que si consideren una caiguda de productivitat del treball a França amb relació a Alemanya, o d’un canvi en la tendència de la demanda dels productes de les empreses franceses en favor dels productes de les seves competidores alemanyes. El que succeirà és que els aturats francesos es desplaçaran a Alemanya, a on existeix un excés de demanda de treball. Aquest moviment migratori eliminarà la pressió sobre els salaris a França i Alemanya, amb el que el problema de l’atur desapareix de França igual que les pressions inflacionistes d’Alemanya, fent que els treballadors emigrats a Alemanya facin tornar l’equilibri. Per tant, al ser els salaris flexibles i la mobilitat del factor treball alta el problema d’ajust entre Alemanya i França desapareixerà. També s’ha de comentar que, com veurem als temes posteriors, la formació d’una Unió Monetària també s’ha de veure facilitada si existeix un grau de centralització pressupostaria suficient, de forma que les transferències puguin realitzar-se sense que sorgeixin conflictes polítics importants entre els països que formen la Unió.

Also on Fandom

Random wikia